Redacció - El fotògraf Josep Maria Balagué resideix a Terres de l’Ebre des de fa 7 anys. En aquest temps, ha fet servir el paisatge, la flora terrestre i la flora mari- na com a elements d’expressió artística, plasmats amb diverses tècniques fotoquímiques que prac- ticaven els pioners de la fotografia al segle XIX i inicis del XX.

Interessat en la pràctica i divulgació de processos fotogràfics del segle XIX, Balagué ha triat la tèc- nica de la cianotípia per mostrar en Territori blau un conjunt de plantes recollides en aquesta terra i algunes algues recollides al mar, així com alguns racons paisatgístics ebrencs d’especial bellesa.

Territori blau es concep no només per mostrar la poètica d’aquests elements naturals de la zona, sinó també un pont per donar a conèixer a l’es- pectador el procediment de la cianotípia: la seva història, materials i procediments. Emprada per primer cop l’any 1842, la cianotípia dona com a resultat còpies fotogràfiques de color blau intens utilitzant sals metàl·liques com a agent sensibilitzant i llum solar com a mitjà d’impressió.

Fa cent vuitanta anys un científic anglès, Sir John William Frederick Herschel, descobria que les sals de ferro eren sensibles a la llum solar. Una coneguda seva, la botànica i il·lustradora, Anna Atkins després de provar diferents maneres d’im- pressionar un paper amb llum, amb resultats poc satisfactoris, ho va intentar amb l’invent del seu amic Herschel, la cianotipia, i va aconseguir unes imatges espectaculars.

Es va convertir en la primera persona a utilitzar una tècnica fotogràfica per il·lustrar un llibre. Fruit de la seva recopilació d’algues marines recollides a les costes britàniques, va publicar al 1843 un llibre de cianotípies anomenat British Algae. La col·lecció de cianotípies d’algues de Anna Atkins es va ompletar en tres volums durant els següents 10 anys.

Territori blau de Josep Maria Balagué mostra un recull de cianotípies fetes amb el mateix procés d’ Atkins i Herschel.

Josep Maria Balagué (Barcelona, 1959)

"L’any 1998 em vaig submergir en la pràctica de processos fotogràfics antics que implicaven manipular elements que retornen a la fotografia "artesanal", on intervenen revelats amb productes químics o fins i tot entintats: col·lodió, trànsferts de Polaroid, cianotípia, goma bicromatada, marró Van Dycke, oil print, gum oil...

Tots aquests anys, i sobretot últimament, observo dins meu un esperit amagat que demana sortir, fer acte de presència amb unes paraules que es repeteixen a través del temps i desperten les meves inquietuds: "no em deixis perdre, no deixis que les ànimes electròniques i informàtiques m’esborrin del mapa". I jo responc a aquesta veu posant de nou en solfa tècniques trobades entre llibres vells, que intento fer perdurar des de la meva habitació fosca.

Que jo recordi, faig fotos des de jove, amb sentit o sense, amb discurs o sense, anodines o amb matisos... a vegades, les penso; en altres moments surten automàticament, com si estiguessin adormides dins la càmera i la connexió amb la retina les empenyés cap en fora. Però el fet és que faig fotografies.

Tenia tretze anys quan vaig començar a guanyar-me el sou com aprenent en una fàbrica de balances. L’olor del ferro roent, el carbó a la farga i el foc viu van dibuixar-me el caràcter d’artesà. Després vaig treballar en una empresa de gravat de planxes. La tinta, la làmpada d’arc de carbó, els àcids que fèiem servir per treballar planxes, van ser potser la preparació d’aquest destí de fotògraf de laboratori “fotoquímic”. Ja a la meva joventut vaig fer un curs de fotografia bàsica i el meu tarannà em va portar de cap a remenar líquids per revelar negatius. Des de llavors no he parat mai de fer fotos. Segurament el meu camí com a fotògraf té una bona part de
formació autodidacta i, sense dubtes, he pogut fer “ofici” amb la pràctica continuada durant tota la meva vida.

L’esdevenir professional d’adult em va portar cap altres territoris, i em vaig guanyar la vida durant dècades com a tècnic d’il·luminació de cinema i televisió. El fet és que cap camí laboral no m’ha apartat de la fotografia, ni en els pitjors moments d’incertesa.

Avui, que per obtenir una imatge només cal prémer un botó del telèfon mòbil, jo vaig cent vuitanta anys enrere i amb aquesta exposició, Territori Blau, us porto un procés del segle XIX, artesà cent per cent i manual en quasi la seva totalitat: la cianotípia."