Nadia Ghulam: transformar el dolor en lluita per la pau

Foto: Nadia signant llibres. T.G.

 (LPR/T.G) Amb motiu de la seva participació en una xerrada a l’SmartCentre de Santa Bàrbara, en el marc de les activitats impulsades per Biblioteques Sense Fronteres, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Nadia Ghulam, activista pels drets humans, educadora social i fundadora de l’organització Ponts per la Pau.

Nascuda a Kabul, a l’Afganistan, la vida de la Nadia va quedar marcada des de ben petita per la guerra, les bombes i l’opressió del règim talibà. Una infància trencada per la violència, però també una experiència que, lluny d’enfonsar-la, la va empènyer a convertir-se en una veu compromesa amb la pau, la llibertat i l’empoderament de les dones.

Foto: Zuhal, Gimeno i Nadia.

Créixer enmig de la guerra

Els records de la seva infantesa són, tal com explica ella mateixa, dolorosos però plens d’aprenentatges. Viure envoltada de guerra i repressió li va fer entendre que el canvi no arribaria de fora, sinó des de dins. “L’única persona que pot canviar la meva situació soc jo”, afirma. Aquesta convicció és la que la va portar a lluitar pels seus propis drets i, alhora, a acompanyar altres dones perquè prenguessin consciència del seu valor i del seu paper com a protagonistes de la seva pròpia vida.

Per a la Nadia, la guerra no és un accident inevitable, sinó una conseqüència directa dels grans poders que es beneficien del patiment. Davant d’això, va decidir no quedar-se en el paper de víctima i aixecar-se, malgrat haver-ho perdut gairebé tot.

De nena a “noi” per sobreviure

Un dels episodis més colpidors de la seva vida va ser el moment en què, amb només 10 o 11 anys, es va veure obligada a canviar d’identitat per poder alimentar la seva família. Amb l’arribada del primer règim talibà, les dones tenien prohibit estudiar i treballar. A casa seva no hi havia cap home: el seu pare havia perdut el seny a causa de la guerra i el seu germà havia mort.

“Només necessitava un tros de pa”, recorda. Sense pensar-ho com un acte heroic, es va vestir de noi amb la idea que seria només per un dia. Aquell “demà” va durar deu anys. Deu anys vivint amb una identitat que no era la seva per poder sobreviure.

Ponts per la Pau: educar des de la resistència pacífica

L’any 2016, la Nadia va fundar Ponts per la Pau, una organització que treballa per oferir educació, formació i empoderament a dones afganeses. Ho fan des de la coherència i la resistència pacífica, sense violència ni confrontació directa amb el règim.

Quan l’educació està prohibida, busquen esquerdes dins del sistema. Si els permeten cosir, creen escoles de costura. I dins d’aquestes escoles, entre màquines de cosir i teles, s’hi llegeix, s’hi escriu i s’hi aprèn. “Ser gent de pau no és lluitar contra una idea amb violència, sinó trobar maneres intel·ligents de transformar-la”, explica.

Actualment, prop de mil noies formen part dels programes de l’entitat, moltes d’elles assumint grans riscos simplement per anar a classe. La Nadia insisteix que les veritables valentes són elles, les que, des de l’Afganistan, sostenen aquesta xarxa clandestina d’educació i esperança.

Explicar la pau, no normalitzar la guerra

A la xerrada de Santa Bàrbara, la Nadia va presentar un documental sobre les escoles clandestines de Ponts per la Pau i va compartir escenari amb la Zuhal Sherzad, una jove que va entrar al programa amb només 14 anys i que avui és una dona empoderada que ajuda altres dones.

El seu missatge és clar: la guerra s’ha normalitzat, però la pau no. “Tothom sap definir què és la guerra, però estem oblidant què vol dir la pau”, alerta. Per això explica la seva història, tot i el dolor que li provoca reviure-la, per recordar que la pau no és un regal, sinó una construcció diària.

Perdre i recuperar l’esperança

La Nadia no idealitza la seva lluita. Reconeix que hi ha dies que perd l’esperança, que plora per no poder veure la seva mare o la seva família, a qui fa set anys que no pot visitar. Però també defensa que perdre l’esperança no vol dir rendir-se. “Som humans. El que importa és recuperar-la i seguir endavant”.

Quan li diuen que és una dona valenta, ella respon amb humilitat: no se sent valenta, sinó part d’una genealogia de dones afganeses fortes que han resistit dècades de guerra perquè les noves generacions puguin tenir un futur diferent.

Educació amb valors, aquí i allà

A més de la seva tasca internacional, la Nadia treballa com a educadora social a Catalunya, a la Fundació Catalana de l’Esplai. Aquí defensa una educació basada en valors, respecte i responsabilitat. “Sense valors, l’educació no té sentit”, afirma, alertant que el coneixement sense consciència també pot alimentar la violència.

El seu objectiu, tant a l’Afganistan com aquí, és acompanyar els joves perquè trobin el seu propi camí, valorin el que tenen i entenguin que la pau comença en les accions quotidianes.

Un missatge final

Davant un món ple de conflictes, la Nadia fa una crida clara: si volem la pau, hem de treballar-hi cada dia. Educar en la pau, parlar de pau i actuar amb pau. “Si creus que no pots fer res, no faràs res”, recorda.

La seva història, lluny de ser només un relat de supervivència, és un testimoni viu de resistència, dignitat i esperança. Un pont real cap a la pau.