LPR/VMV - Just després del Dia Internacional del Treballador i la Treballadora dediquem el programa a sèries, pel·lícules i documentals que mos mostren diferents cares del món laboral. Històries de lluita, de superació, de precarietat, però també d'humor i esperança. Prepareu-vos per fer una marató laboral... de sofà!

Pel·lícules

‘El método’ (2005) i ‘El mètode Grönholm’ (2015)

Esta pel·lícula espanyola basada en l’obra de teatre “El mètode Grönholm” mos porta a una entrevista de feina col·lectiva on les candidates i candidats són posats a prova en un joc psicològic inquietant. Una crítica ferotge als processos de selecció i a la competitivitat extrema.

• N’hi ha dos, pots veure la fidel a l’obra de teatre en català (2015) a Filmin.

• I una versió espanyola (2005) a FlixOlé.

‘Dos días, una noche’ (Deux jours, une nuit, 2014)

Dirigida pels germans Dardenne, este drama ens presenta a Sandra, una treballadora que té un cap de setmana per convéncer els seus companys que renuncien a una prima perquè ella pugue conservar la feina. Una reflexió colpidora sobre solidaritat i supervivència.

• Disponible a Filmin.

‘Sorry We Missed You’ (2019)

Una família atrapada en la precarietat del treball autònom de repartiment després de vendre el cotxe per comprar una furgoneta i sumar-se a la revolució de les aplicacions. Una mirada tendra però descarnada a les noves formes d'explotació laboral.

• La pots veure a Movistar Plus+ i Filmin.

‘Pretty Woman’ (1990)

Més enllà de la seua imatge de conte de fades modern, Pretty Woman també ens parla de móns laborals. Vivian, treballadora sexual, representa una professió sovint estigmatitzada, mentre que Edward se dedica a comprar empreses per desmantellar-les, afectant indirectament centenars de llocs de treball. A través de la seua història i del personal de l'hotel Beverly Wilshire, la pel·lícula mos convida a reflexionar sobre com la societat valora —o desvalora— segons quines feines.

• Disponible a Disney+, Movistar Plus+, Max i Tivify.

La proposta d’Eugeni

‘Clerks’ (1994)

Molt bones, cinèfiiils!! Atents, perquè avui... avui... toca presentar-vos el gran Kevin Smith. Un director d’aquells que, com a friki sense remei, em vaig fer fan ja fa un parell de dècades. Comencem!

1994, dirigida pel ja anomenat Kevin S.

Ens ubiquem a New Jersey, en una botiga d’estes que tenen de tot (una espècie de colmado —primer barbarisme). I de què va?

Doncs bé, tenim en Dante, interpretat per Brian O'Halloran. El truca el seu cap (segon barbarisme) i li diu que vingui a currar en dissabte.

Li comenta que li faci el favor (per cert, estos favors em sonen 😑) i que vindrà cap a les dotze.

Spoiler: no vindrà. 😄😅

A tot això, tenim també un videoclub al costat de la botiga.

Este establiment el du el seu col·lega Randall, interpretat per Jeff Anderson. Tot un personatge! Un jeta que es passa la jornada pel forro, arriba tard, puteja els clients pesats... i també els no pesats! I s’escapa cada dos per tres a veure en Dante. On, per cert, també puteja els seus. 🤡

Es veu que no en té prou amb carregar-se els frikis del videoclub, així que aprofita la vida entesa per amargar i donar lliçons als "tocats" del local que Dante carrega com un burro.

El graciós és que Kevin volia fer la pel·lícula tan underground que la va rodar en blanc i negre... o això sembla! 🤔 Espereu a les curiositats! Collantra! 🤡

I això no és tot. Ara ve el millor de la casa: just a fora, i empotrats al vidre, hi ha Jay i Bob el Silenciós, un parell de camells.

Jay (Jason Mewes), amb la seua melena i el "gorret", no calla ni baix l'aigua. A part de dir marranades i paraulotes tota l'estona.

Bob, en canvi... no diu res (per això és el Silenciós). A tot això, Bob és ni més ni menys que Kevin Smith, el director.

Aquest personatge, en algun moment de cada pel·lícula, fa un discurs llarg i profund de sobte, quan tot es posa ja molt... diguem-ne, surrealista a més no poder.

Suposo que és per compensar les burrades que diu Jay a tot moment.

La gràcia del film és que el putejat sense excepció serà el pobre Dante.

Es veurà embolicat en uns merders de cal Déu: confessions de la seua parella, visita de l'ex...

I, entre Randall i la clientela (selecta), l'acabaran de ficar en embolics que, fill meu, no voldries trobar-te.

Tot plegat amb la desesperació de veure que el seu cap no arribarà ni a les dotze ni a cap altra hora.

No pararà de repetir la gran frase: "I avui no em tocava venir!"

Un partit d’hoquei a la teulada del "Quick Stop" (que així es diu el local) i un fotimer de putades li passaran al pobre Dante... que ara que hi penso (excepte un esdeveniment molt térbol), és l'únic que rep... En fi.

La pel·lícula no és gens llarga, almenys no es fa llarga. 🤔

Si dic més coses em carregaré l'argument... però omplirem amb opinions i curiositats! 😄

Per començar, i abans que se m'oblide, diré que té tres seqüeles.

Les pel·lícules de Kevin Smith (si no comptem les seqüeles de Clerks) tenen certa connexió entre elles, tot i ser independents: Jay i Bob surten a la majoria.

El rodatge es va fer de nit: Kevin Smith treballava a la botiga de queviures (que bé parlo 😄) on es va gravar la pel·lícula.

Com que tenia una jornada laboral normal, només podia filmar entre les deu de la nit i les cinc del matí, quan la botiga estava tancada.

Per això les persianes metàl·liques estan baixades durant tota la pel·lícula... i s'excusen dient que algú hi ha posat xiclets! Sí senyor! 😂😂😂

Pressupost ultra baix: va costar només uns 27.000 dòlars, que Smith va finançar en part venent la seua col·lecció de còmics i utilitzant targetes de crèdit.

Amb tot això, va aconseguir convertir-la en una pel·lícula de culte que va recaptar més d'un milió... Això és arriscar-se! 🙈

Diàlegs súper frikis: una de les escenes més icòniques és la discussió sobre els treballadors contractats a l'Estrella de la Mort a Star Wars.

Este tipus de conversa hiperfriki és una de les marques de la casa de Kevin Smith, fan aferrissat i gairebé malalt de Star Wars.

Rodada en blanc i negre per necessitat: no era per estètica "indie" o per quedar guai 🤔, sinó perquè el color sortia massa car.

Així es va convertir en una decisió estilística que li va donar un toc únic.

Els actors eren amics de Kevin Smith (i no professionals): la majoria del repartiment eren col·legues seus o gent local de Nova Jersey sense experiència prèvia en cinema.

Brian O'Halloran, qui fa de Dante, feia teatre comunitari, i Jeff Anderson (Randal) ni tan sols volia fer l'audició inicialment!

És a dir: underground a més no poder. Sense cap dubte, se la va jugar amb ganes... però li va sortir bé!

Fins la propera, cinèfiiiils!!!

• Només se pot veure ‘Clerks’ en lloguer a YouTube, Apple TV, Rakuten TV i Prime Video.

📺 Sèries

‘The Office’ (2005-2013)

L'absurditat del món laboral d'una oficina on la rutina, la competitivitat i la convivència entre companys esdevenen tot un repte diari. La sèrie utilitza un humor incòmode i situacions tan exagerades com reconeixibles per retratar la precarietat emocional i l'absurd dins del món corporatiu. Un clàssic modern que mos fa riure i, sovint, també mos fa sentir massa identificats.

• L’original és del Regne Unit, la versió coneguda és la d’Estats Units disponible a Netflix, PrimeVideo, Movistar Plus+ i SkyShowtime. També hi ha una versió de Finlàndia i recentment Austràlia ha fet la seua, actualitzada als nous temps, disponible a PrimeVideo.

‘Superstore’ (2015-2021)

Un grup divers de treballadors i treballadores d’un gran magatzem de venda al detall intenta sobreviure entre normes absurdes, clients difícils i precarietat laboral. Amb un humor tendre i crític, la sèrie aborda temes com la desigualtat salarial, la manca d'oportunitats, la immigració i la lluita pels drets laborals. Una comèdia fresca que, rere cada broma, ens recorda les realitats invisibilitzades del món del treball.

• La pots veure a PrimeVideo.

‘Mad Men’ (2007-2015)

Mos endinsem en el món publicitari dels anys seixanta, ple de fum, whisky i masclisme. Mad Men no només parla de creativitat, sinó de com era treballar —i sobreviure— en una època marcada per profundes desigualtats.

• Disponible a Netflix i AMC+ (a PrimeVideo).

‘Separación’ (Severance, 2022-)

Una proposta distòpica de gran èxit que ens planteja: què passaria si poguéssem separar radicalment la memòria laboral de la personal? Una crítica brutal a l’alienació laboral moderna.

• És original d’Apple TV+.

‘Madres trabajadoras’ (Workin’ Moms, 2017-2023)

Una sèrie canadenca que aborda amb humor i realitat la tornada al món laboral després de ser mares. Parla sense embuts de conciliació, expectatives socials i pressions internes.

• Està disponible a Netflix.

‘Crematorio’ (2011)

Basada en la novel·la de Rafael Chirbes, ‘Crematorio’ és un retrat ferotge de la corrupció empresarial i urbanística a la costa mediterrània. Magnífica per entendre com les dinàmiques de poder afecten també el món laboral.

• Se pot veure a Movistar Plus+.

Documentals

‘Nomadland’ (2020)

Mig ficció, mig documental per incloure personatges interpretant-se a si mateixos, Nomadland mostra vides al marge del sistema laboral convencional, amb persones que, després de perdre-ho tot, viuen en caravanes i fan feines temporals. Una mirada humanista i profunda.

• Disponible a Disney+.

‘American Factory’ (2019)

Este documental, guanyador de l'Oscar, ens explica què passa quan una fàbrica xinesa obre una planta als EUA. Dues cultures laborals xoquen en un relat sobre la globalització i les condicions de treball.

• Se pot veure a Netflix.

‘The True Cost’ (2015)

The True Cost posa llum sobre la realitat darrere de la moda barata: treball esclau, explotació i devastació ambiental. Un documental imprescindible per repensar el nostre consum.

• Mira-la a Plex.

‘Trabajar: Eso que hacemos todo el día’ (Working: What We Do All Day, 2023)

En esta docuserie de Netflix, Barack Obama ens acompanya en un viatge pel món laboral d’avui, explorant històries personals que ens recorden la dignitat i els desafiaments de la feina quotidiana.

• Disponible a Netflix.

La banda sonora

"She Works Hard for the Money" de Donna Summer (Flashdance, 1983)

Treballem, lluitem, resistim... I, moltes vegades, no se'ns reconeix prou. En este especial de Pantalles dedicat al Dia del Treballador i la Treballadora hem volgut posar llum a històries que mos parlen de dignitat, de precarietat, d’humor i de lluita. I tanquem amb una icona dels vuitanta que encara avui continua sonant com un crit de respecte: She Works Hard for the Money, de Donna Summer, de la banda sonora de Flashdance.

Esta cançó és un homenatge a les dones treballadores que lluiten dia a dia per guanyar-se la vida. Amb una melodia disco i una lletra poderosa, "She Works Hard for the Money" se va convertir en un himne feminista i va ser inclosa en la banda sonora de la pel·lícula Flashdance, que tracta sobre una jove que treballa com a soldadora de dia i ballarina de nit, lluitant per aconseguir els seus somnis.

• Pel·lícula disponible en lloguer a Apple TV, Rakuten TV, YouTube i PrimeVideo.

Ah, recorda que pel passat 8-M vam fer un programa de Pantalles especial de la dona treballadora!