Pantalles: Sant Valentí més enllà del romanç

Terres de l'Ebre

Pantalles amb Víctor Montecino Valls i Eugeni Guasch Valldepérez

L’amor no només se troba en les grans històries romàntiques: el cinema i les sèries mos mostren vincles profunds en l’amistat, la família i la passió per la vida. Este Sant Valentí, proposem un recorregut per títols imprescindibles per emocionar-nos amb tota mena d’amors.

LPR/VMV/EGV - Quan pensem en Sant Valentí, és fàcil imaginar grans històries d’amor romàntic, però l’amor va molt més enllà d’una relació de parella. L’amistat, els vincles familiars i fins i tot la passió per la cultura són formes d’amor que el cinema i les sèries han retratat de manera magistral. Aquest Sant Valentí, proposem un recorregut per algunes pel·lícules i sèries que capturen l’essència d’aquest sentiment universal.

Romances clàssics i icònics

Titanic (1997)

Una de les històries d’amor més icòniques del cinema. Jack i Rose es coneixen a bord del Titanic i viuen un romanç intens i fugaç marcat per les diferències socials i la tragèdia imminent.

Los puentes de Madison (1995)

Un amor tardà i impossible entre una mestressa de casa i un fotògraf de pas que canvia per sempre la seva percepció de la vida i la passió.

Vacaciones en Roma (1953)

Una princesa i un periodista es coneixen a Roma i viuen una aventura inoblidable en una de les històries d’amor més encantadores del cinema clàssic.

Memòries d’Àfrica (1985)

Un drama èpic sobre una dona independent que arriba a Kenya per portar una plantació de cafè i es veu atrapada en una intensa història d’amor amb un aventurer carismàtic.

Històries d’amor diferent

Lost in Translation (2003)

Dues ànimes solitàries es troben a Tòquio i viuen una connexió emocional única, plena de silencis i complicitats, enmig de la incomunicació i el desconcert vital.

La cumbre escarlata (2015)

Un romanç gòtic amb tocs de terror, on una jove es casa amb un aristòcrata misteriós i descobreix secrets foscos en la seva mansió victoriana.

Her (2013)

Una història futurista d’amor en què un home solitari es connecta emocionalment amb una intel·ligència artificial, plantejant una reflexió sobre les relacions humanes i la tecnologia.

Cinema d’autor i romanç subtil

Los amantes del círculo polar (1998)

Un amor marcat pel destí, on dos infants es coneixen per casualitat i creixen amb una connexió especial que desafia el temps i l’espai.

Cleo de 5 a 7 (1962)

Una dona espera el resultat d’una prova mèdica mentre es passeja per París, reflexionant sobre la seva vida i trobant una connexió inesperada amb un home desconegut.

Lo que queda del día (1993)

Un majordom anglès reprimeix els seus sentiments per la mestressa de casa en una història d’amor silenciosa i tràgica enmig d’un entorn aristocràtic.

L’amor en altres formes

Cinema Paradiso (1988)

Una oda a l’amor pel cinema i a la relació entre un nen i el projeccionista d’un petit poble italià, plena de nostàlgia i emoció.

El club de los poetas muertos (1989)

Més que una història romàntica, és una celebració de l’amor per la cultura, la llibertat d’expressió i l’apassionament per la vida.

Siempre a tu lado, Hachiko (1997)

Un dels retrats més commovedors de la lleialtat i l’amor incondicional entre un home i el seu gos, basat en una història real.

En el estanque dorado (1981)

Una exploració de l’amor intergeneracional i la importància de la reconciliació en una emotiva història familiar.

La proposta d’Eugeni

Molt bones, cinèfils! Mireu, com a amant del cine clàssic, i quan dic clàssic em refereixo al meu gust, 70, 80, 90, sobretot 70, 80, sempre dic que el que s'ha fet més tard m'ha costat més de conquistar-me, però sí, hi ha excepcions.

Llavors, és del cert, que ho he dit també, que sempre hi ha pel·lícules de tant en tant, de les últimes dècades, 2000 cap amunt, que m'han impressionat i s'han convertit en un del meu top 30. Dic top 30 perquè una vegada vaig intentar fer un top 10 i se va convertir en un top 15, un top 20, i va acabar sent un top 30, i si te despistes serà unn top 35. Hi ha masses que m'agraden, així que bé.

I bé, no m'enrotllo més que ja estic creant un tostón... un tostón narratiu, fills meus, i després d’este gran barbarisme comencem.

El luchador (2008)

Dirigida per Darren Aronofsky, protagonitzada pel senyor Mickey Rourke, Randy, és un lluitador de lluita lliure, així parlant… fent país narrativament, que ha tingut la seua època daurada, els 80, i després de diverses imatges inicials molt originals, amb fotografies del suposat lluitador, que de fet era un altre, però li fiquen la seua cara, amb la banda Quiet Riot de fons.  

Entrem a la pel·lícula, no? La imatge següent és d’ell fet caldo, tossint, tot suat a un vestuari, tot molt ridícul. On li paguen quatre duros (i hauria de dir dòlars). Però bé, sí, senyores i senyors, segueix lluitant, però en antres de mala mort, polideportius, segon barbarisme, i està fet caldo.  

En sortir firma un parell d'autògrafs a dos aficionats que no sé d'on surten, i se'l veu amb menys alegria que una sopa d'aigua i la seua furgoneta és una màquina del temps. Ell és un viatger del temps, utilitza cassetes, i no té ni telèfon mòbil. Que sí, del 2008, tot s'ha de dir que feia una dècada que la gent ja els feia servir normalment. No té res d'això. Però ell no, ell no en tenia.

Viu en un descampat, en una autocaravana, d'aquelles ianquis de zones pobres, i llogada, però li han encadenat per no pagar. Així que dorm a la furgoneta, no abans d'endollar-se a varis analgèsics, gola avall amb una beguda energètica, crec que era, i se'n va a dormir...

Però això no és tot. El veiem carregant caixes a un magatzem d'un súper, perquè els caps de setmana els xous que fa no li donen per massa i, a part d'aguantar un gerent bastant gilipolles, té un gerent que la seua imbecil·litat el supera, és un tipus bastant fastigós. Bé, se tenyeix de llarg els cabells, fa UVA per mantindre's ben bronzejadet, i s'entrena diàriament, deixant-se part del sou en esteroides que li ven un del gimnàs sospitosament bastant quadrat, i quedeu-vos amb això, que tindrà cua al final.

Bé, en definitiva, està fet un lluitador que encara belluga, però està massa cascat, està més cascat que un sofà vell, senyors.

Sobre això, els col·legues amb els quals fa els xous, que quina colla, és assidu a un club de striptease i és habitual a balls privats d'una stripper, i aquí el segon personatge: Pam, o Cassidy. De fet, se diu Cassidy, se fa dir Pam com a nom artístic (interpretat per Marisa Tomei; fa molt bon paper, per cert) en el qual veureu que hi ha un cert vincle. D'aquelles històries romàntiques que a saber de quan van emergir. Se van conèixer perquè ella li feia balls privats, tant que inclús interromp una d'estes a uns universitaris que l'estaven menyspreant.  

“¿Por qué no nos disculpáis?”, “no le hableis así a la dama”, i llavors diu allò de “esta tía está más buena que todas con las que os vais a acostar”... Tot un espectacle.

A més, mentre li delecteix amb el seu ball, un cop ha passat això, ell li explica les batalletes de les lluites que ha fet, del passat, dient que res “de simular, que mira, mira, que me rajó el bíceps de arriba a abajo, me rompieron la clavícula en 1988” i comença a explicar totes les batalletes, tot un personatge.  

El tema és un “quiero y no puedo”, el que sol passar. Ella, separada ella amb un crio de 10 anys i no vol involucrar ningú, i ell diu que sí que s’hi vol involucrar, però és un sí, no, no, sí, no. En fi…

Un drama que tindrà certs esdeveniments sense contar que li dona per recuperar la filla, que se va desdir fa anys i li costarà recuperar. La filla està que no el traga, però després de certs esdeveniments seus, li dona per anar a veure-la i apareix per tornar-la a cagar. És a dir, queda amb ella, d'anar a sopar i tal, i quan dius “és que l'estàs recuperant” doncs fem cagades com anar de festa i lligar-se a una fan, posar-se com a motos, amb pica a pica, ja m'enteneu, i fer un quiqui als banys de dones, precisament.

L'excusa perfecta per comprar-li un regalet és fer que Pam l'ajude a triar roba i té una cita amb ella (semblava ximple!), però al final no serveix de molta cosa, ja ho veureu.

La cosa no és tan fàcil i, com deia, tot i que li fa un malfet, però mira. Total, que l’escena del quiqui duu a oblidar-se de la filla i aquí està la cagada.

Tot un show dramàtic i obscur, però autèntic a la vegada, ple d’abusos de substàncies i anabòlics, diguem, i farres que ajudaran a la factura. Bé, us la recomano sens dubte.

Curiositats 

  • La banda sonora, molt bona, almenys per a un servidor, carregada de bandes de hard rock dels 80: Cinderella, Scorpions, Guns N' Roses… En fi. Ara, que la cançó final i la més principal és el títol de la pel·lícula, The Wrestler, que es diu així en realitat, El luchador, és una cançó de Springsteen. Aquí està la curiositat. Mickey Rourke és molt amic de Bruce, del Boss, i va demanar que compongués una cançó per la pel·lícula, i finalment ho va fer.  
  • El director volia fer una història romàntica entre un lluitador i una ballarina de ballet. Finalment, ho va separar en dos projectes, fent el 2010 una dedicada al ballet, Cisne negro.
  • Nicolas Cage i Hulk Hogan, el lluitador, també, eren les opcions principals per fer el paper de Randy, però al final va ser Mickey Rourke qui va ser-ho i ho va fer molt bé.
  • Una escena on fa de dependent de la carnisseria del súper és improvisada. És a dir, eren clients de veritat que van gravar per darrere. Suposo que van demanar permís després per a ficar-ho, perquè ningú surt pixelat. Però bé, sembla que sí.
  • El personatge Randy està inspirat en dos lluitadors, Hulk Hogan i Randy Savage, que li deien macho men. La pel·lícula tenia un pressupost bastant limitadet, ja que és cine independent. Pel que es veu, el culturista que li ven les substàncies, poc després va ser detingut exactament per fer el mateix i per agredir la autoritat.

En fi, una pel·lícula dramàtica però molt autèntica. Després del pressupost que tenia, va arribar a recaptar 44 milions de dòlars. Així que us la recomano molt. Sí, té un toc romàntic, ja que estem aquí, de Sant Valentí, perquè la historieta que hi ha entre ells dos és un paper important.

Ara, no és una pel·lícula per riure, precisament, és un drama, però és que el personatge que fa Mickey Rourke és tan peculiar, que no saps si riure o plorar. En fi, us la recomano. Mireu-la, a mi em va encantar quan la vaig veure. La vaig veure, crec que dues vegades seguides, així que res, no m'enrotllo més.

Espero que estigueu bé, i fins a la pròxima a cinèfils! 

  • No està disponible a cap plataforma.

Sèries per viure l’amor

Heartstopper (2022- )

Una història d’amor adolescent amb un gran missatge d’acceptació i descoberta personal, basada en els còmics d’Alice Oseman.

Outlander (2014- )

Romanticisme i aventures històriques s’entrellacen en una història d’amor que desafia el temps, amb viatges a través dels segles.

Normal People (2020)

Una relació intensa i complicada entre dos joves que evoluciona al llarg dels anys, explorant l’amor, la comunicació i el creixement personal.

Siempre el mismo día (2024)

Una història d’amor que es desenvolupa al llarg de dècades, amb trobades anuals que revelen l’evolució de la seva relació i les seves vides.

El descubrimiento de las brujas (2018-2022)

Un romanç sobrenatural entre una bruixa i un vampir que ha de lluitar contra els prejudicis i la història per estar junts.

Ja sigui amb una història d’amor clàssica, una reflexió sobre la vida o una amistat inoblidable, aquesta selecció de pel·lícules i sèries t’ofereix opcions per a qualsevol estat d’ànim aquest Sant Valentí. Tria la teva i deixa’t portar per la màgia del cinema!

La banda sonora

"She" – Notting Hill (1999)

El tema de Charles Aznavour interpretat per Elvis Costello per a la banda sonora de la pel·lícula Notting Hill és una oda a la idealització i la bellesa de l'amor.

Notícies relacionades