Santa Bàrbara i els estornells: dels danys a les oliveres a les antigues tradicions de caça

La relació entre Santa Bàrbara i els estornells ha estat marcada pels problemes que estos ocells ocasionen als camps d'oliveres i a les teulades, però també per les pràctiques de caça i els costums gastronòmics que s'han desenvolupat al seu voltant. Un enregistrament preparat per a l'espectacle «Encantar la plana», del Rihihiu, recupera diferents aspectes d'esta convivència i permet conèixer algunes de les maneres amb què tradicionalment s'ha intentat combatre la presència dels estornells al municipi.

Una de les primeres distincions que planteja Antonio Roselló Arasa és la diferència entre les dos espècies que es poden trobar a Santa Bàrbara: l'estornell comú i l'estornell negre. Tot i que compartixen característiques, la seua presència al municipi i els problemes que ocasionen són diferents.

«L'estornell comú és el que ve a l'hivern, que fa aquells bàndols tan grans i aquelles imatges plàstiques dels vols, que fan dibuixos», explica la persona que participa en l'enregistrament, que destaca que estos ocells poden arribar «a milers, però a milers» i que oferixen les conegudes imatges dels grans grups d'ocells dibuixant formes al cel mentre volen de manera coordinada.

En canvi, l'estornell negre és present a Santa Bàrbara durant tot l'any. És habitual veure'l a les teulades dels habitatges i al campanar de l'església, així com sentir-ne el cant en qualsevol època.

Els danys a les teulades i als camps d'oliveres

La presència d'estes aus ha generat històricament conflictes amb la població. En el cas de l'estornell negre, una de les principals queixes està relacionada amb els desperfectes que pot ocasionar a les cobertes dels edificis. Segons explica Roselló Arasa, els estornells negres intenten construir els nius sota les teules i, en este procés, poden arribar a aixecar-les. Es tracta d'un dels motius pels quals estos ocells han estat considerats problemàtics al nucli urbà.

Pel que fa a l'estornell comú, els efectes es concentren especialment en l'activitat agrícola. L'arribada dels grans estols durant l'hivern pot coincidir amb la presència d'olives pendents de collir, una situació que pot ocasionar pèrdues als agricultors.

Roselló Arasa recupera una expressió tradicional segons la qual cada estornell s'emportava «una oliva al pap, una al bec i una a cada pota». Una manera popular de descriure la quantitat de fruit que poden arribar a consumir o emportar-se estos ocells.

L'impacte és especialment important quan els estols es concentren durant diversos dies en una mateixa finca. «Se tiren quatre o cinc mil estornells durant uns quants dies i això et fa una malesa», explica. A més de menjar-se les olives, els estornells també escarben la terra, una altra de les molèsties que assenyala el testimoni en relació amb les tasques de collita.

Els estornells també formaven part de la cuina tradicional

La relació conflictiva amb estos ocells va donar lloc a diferents maneres de caçar-los i, en alguns casos, aprofitar-los per a l'alimentació. «Se poden menjar, se mengen, però no tenen la qualitat del tord», assenyala. Per este motiu, una de les solucions era sotmetre'ls a una cocció prolongada. «S'han menjat tradicionalment amb fesols, perquè es posava tot a bullir, anava fent, anava fent, i la carn dura de l'estornell també quedava una mica més blaneta», recorda.

D'esta manera, la caça dels estornells no només servia per intentar reduir els problemes que ocasionaven, sinó que també permetia aprofitar-los com a aliment.

Les antigues tècniques de caça amb reclam

L'enregistrament també recull el record d'una antiga pràctica de caça que utilitzava un corb com a reclam per atreure els estornells. Segons relata Roselló Arasa, antigament hi havia famílies que tenien un corb al pati de casa, en espais on també es criaven gallines. Per practicar esta modalitat de caça, el corb es col·locava en un descampat, prop d'una petita barraca on s'amagaven dos caçadors amb les escopetes.

El reclam permetia atreure els estornells, que s'anaven concentrant al terreny fins a formar un grup nombrós. Quan n'hi havia prou, els caçadors disparaven de manera coordinada. «A la de tres, tiraven en terra i feien una estesa d'estornells», recorda.

La tècnica també aprofitava el comportament dels ocells quan aixecaven el vol. En agrupar-se, els estornells formaven una mena de bola en moviment, semblant a les figures que dibuixen habitualment al cel. Segons el relat, els caçadors aprofitaven aquell moment per efectuar un segon tret.

Roselló Arasa i explica que amb este sistema s'havien arribat a matar entre 100 i 150 exemplars en una sola jornada. També manifesta dubtes sobre la legalitat actual d'esta pràctica, que situa entre els costums de caça del passat.

Pel que fa a la caça actual, assenyala que els estornells es poden caçar durant la temporada cinegètica corresponent.

Una relació recollida en la memòria popular

El testimoni recuperat d’Antonio Roselló Arasa per a «Encantar la Plana», en el marc del Rihihiu, permet conèixer diferents aspectes de la relació entre els estornells i Santa Bàrbara. Des dels grans estols que arriben a l'hivern fins als problemes que ocasionen a les finques d'oliveres i als habitatges, la presència d'estes aus també ha estat vinculada a pràctiques tradicionals de caça i a preparacions culinàries que formen part dels records de la població.

L'enregistrament reunix així explicacions sobre la presència de les dos espècies al municipi, els conflictes derivats de la seua activitat i algunes de les solucions que s'havien utilitzat tradicionalment per combatre-les.